3.- EN DEFENSA PRÒPIA

Mai no m'havia imaginat que una xàldiga tan petita pogués provocar un incendi tan gran.

La xàldiga la podeu trobar publicada al Full Diocesà Vic-Solsona de l'1 de juny. La desautorització conciliar, que porta annexa la prohibició d'escriure més al Full, la trobareu al Full d'aquesta setmana, dia 15.

Entremig, un munt de pressions des de les més altes instàncies civils i eclesiàstiques.

Vaig poder parlar distesament amb el bisbe de Vic, però no amb el meu. Vaig demanar-li si podia donar una explicació al Full, però em va dir que al Full només m'acceptarien l'estricta retractació. Hauria estat disposat a suavitzar alguna expressió de la xàldiga, a admetre fins i tot potser la inoportunitat de la seva publicació, però no pas a desmentir-la. Perquè el que allí afirmo, tant de Mons. Escrivà com de Sor Maravillas, que mai no van sentir cap simpatia pel Concili ni per Joan XXIII, és una veritat sobradament coneguda de tothom.

Recordo que ja els anys 60 m'havia barallat diverses vegades amb companys capellans de l'Opus, que em van arribar a dir que sort n'hi havia hagut que l'Esperit Sant s'havia desfet ben aviat de Joan XXIII, perquè, si no, hauria portat l'Església a la ruïna. I això, per suposat, no sortia d'ells.

Francesc Romeu, en el n. 348 de la revista FOC NOU, escriu: "Si recollíssim tot el que deia sant Josemaria Escrivá de Balaguer sobre el Concili, sobre la ingenuïtat del seu promotor i sobre els seus fidels seguidors, ens posaríem les mans al cap". I en el setmanari PRESÈNCIA del 4 al 10 d'octubre del 2002, pag. 23, Pere Madrenys que va ser membre agregat de l'Opus durant 16 anys (1957-1973) i va tractar personalment Escrivà, especialment a Roma, al final de la interessant ressenya que fa de Monsenyor, afirma: "Finalment, jo sé que Escrivà es reia del Papa Joan XXIII i que no era gens partidari del Concili Vaticà II".

Quant a Sor Maravillas, basta llegir el documentat article de Francesc Romeu, ja esmentat. Allí, basant-se en l'obra d'una amiga de la santa, Magdalena de Jesús, LA MADRE MARAVILLAS, ADMIRACION, AMOR Y DOLOR, explica com per culpa d'un catolicisme tradicional i de l'entorn, tant ella com les seves seguidores no van voler saber mai res del Concili. Per aquest motiu va ser la causant d'una escissió dolorosa al Carmel, que encara perdura. La situació es va agreujar encara amb la seva mort, de manera que les seves seguidores es van carregar les DECLARACIONS que amb l'ànim conciliador va promulgar Pau VI i que pretenia aportar una certa obertura als monestirs carmelitans. "Elles, diu de las maravillosas Olegario González de Cardedal, el teòleg més reputat d'Espanya, amb el pretext de no voler pactar amb el món ni cedir a les temptacions i pecats de l'Església contemporània, han refusat o rebut amb totes les reticències possibles el Concili Vaticà II".

"L'Opus Dei, conclou F. Romeu, sempre ha tingut una devoció especial per les Carmelites Descalces "maravillosas", possiblement perquè el perfil del fundador de l'Opus, Josemaria Escrivá de Balaguer, i de la Mare Maravillas de Jesús són molt semblants i tenen unes clares coincidències preconciliars i comparteixen uns mateixos recels."

Què pretenia amb la xàldiga que constitueix el cos del delicte? No pretenia, naturalment, negar la santedat dels dos canonitzats. Però sí que pretenia expressar la meva disconformitat amb aquesta classe de sants i, sobretot, el fet que l'Església d'avui privilegiï aquesta classe de sants. La meva intenció, més que de criticar els sants, era de criticar la manera de fer de l'Església. Per altra banda, em va semblar que aquesta segona xàldiga constituïa un contrapunt perfecte a la santedat de mossèn Vidal que presentava a la primera.

Em sap greu si amb l'escrit del Full he pogut disgustar i fer patir algú. Em sap greu pels familiars que gent senzilla com són, en veure la solemne desautorització, es pensaran que he fet un crim. Em sap greu per tots aquells lectors que, cada primer diumenge de mes, esperaven les meves xàldigues. Però no em fa por el mal que hagi pogut fer a la comunitat eclesial. Al cap i a la fi tots som o hauríem de ser cristians adults i sempre he confiat molt en les paraules de Jesús: "La veritat us farà lliures:"

Per altra banda, són força les manifestacions d'adhesió i d'agraïment que he rebut. Més d'una vegada he pensat que l'únic mèrit dels meus escrits era el de dir en veu alta el que la gent pensava i no sabia com dir.

No és la primera vegada que passo per aquesta experiència. Des del 1991 al 1997 vaig col·laborar a la revista CATEQUESI, de l'àmbit català-balear, amb una secció de notícies comentades que es deia Cròniques de Reraguarda i que va tenir una gran acceptació. Fins que el cardenal de Barcelona, Ricard M. Carles em va fer dir que o plegava jo o plegaven ells. Naturalment, vaig plegar jo.

Com a col·laborador assidu del CELSONA, he pensat que us devia una explicació, l'única que penso donar.

Mn. Jesús Huguet

4.- Editorial del full interparroquial "FENT CAMI" (22-6-03)

Amb Mn. Jesús Huguet

Diumenge passat el Full Diocesà publicava una dura desautorització del nostre company Mn. Jesús Huguet i una de les raons adduïdes era la d’orientar al lectors..

Amb l’afany també d’orientar, també nosaltres ens sembla que hem de vetllar per l’orientació dels nostres lectors.

No és cap mal discrepar en lo discrepable. Fins i tot el Catecisme de l’Església Catòlica deixa opinar en moltes qüestions que encara no són clares.

Encara que els qüestionats siguin sants (i no els hi volem discutir la santedat) volem deixar constància que no van ser fidels obedients als papes del seu temps (Joan XXIII i Pau VI), els van desobeir reiteradament causant-els-hi disgustos i problemes.

Mn. Jesús Huguet és un gran intel·lectual i pensador, bon escriptor que ens ha fet molt bé amb els seus escrits (‘xàldigues’) fets des de la lucidesa i la proximitat als dubtes i problemes reals de la nostra bona gent.

Ens adherim a la seva persona ens aquest moments dolorosos per a ell.

Nosaltres, com molta gent continuarem esperant els seus escrits, com a textos actuals, que ens ajuden a viure i a .creure; escrits profètics, que, com és habitual, xoquen amb tota clase de poders.

Tant de bo que d’ara en endavant Mn. Jesús no sigui ‘censurat’ ni impedit de continuar escrivint amb llibertat d’esperit.

5.- PREMSA: CARTES AL DIRECTOR EN EL DIARI AVUI

18-06-03
A favor de Mn. Huguet
Conec Mn. Jesús Huguet des de fa dècades. És fill de Fondarella, com qui diu, del costat de casa. La seva trajectòria humana i vocacional ha estat irreprotxable. Compta, a més, amb un tracte summament exquisit. Ho saben prou bé la corrua de gent que el coneixen.
A l'empara de la llibertat d'expressió vull fer-li costat recolzant de dalt a baix el contingut del seu escrit del Full Diocesà de Solsona i Vic, intitulat Canonitzacions accelerades, a la vegada que lamento profundament la condemna, gairebé inquisidorial que, de l'esmentat escrit, en fan els bisbes respectius al Full del diumenge 15 de juny.
És evident que, si no hi estaven d'acord, podien haver-ho dit, però amb uns altres mots, amarats de respecte i mesura, virtuts que se suposen en les persones de l'Església que, a més, ostenten càrrec.
Els jerarques de la nostra Església, que tant havia avançat amb el Concili Vaticà II (del més recent de la Tarraconense ja ni se'n parla) fan com si no s'adonessin que el món ha entrat al segle XXI i actuen amb formes i procediments propis de l'edat mitjana.
Ai, Senyor, i malgrat tot encara tenim comunitats fermes. Deu ser cosa de l'Esperit Sant?

Francesc Balcells i Llobera
El Palau d'Anglesola
(Pla d'Urgell)

------------------

19-06-03
Donant suport al Dr. Huguet
Jesús Huguet, que conec des del 30 de setembre del 1942, i amb qui hem conservat una sana i profitosa amistat, és una persona amb unes neurones excepcionals que esdevé un difícil opositor per la seva agudesa deductiva i és molt difícil de fer-lo callar. A l'ensems, té un cor tan gran i generós que la seva culminant exclamació d'agressivitat contra qualsevol desacord és "manoi!" (l'etiquetaria com el "renec" de l'Huguet).
Tot l'escandalós pecat ha sigut que ha posat en qüestió les diferents velocitats a proclamar un mortal com a "sant" per a l'eternitat. Tal gran heretgia, publicada al Full Diocesà de Solsona-Vic (1-6-03), amb sorneguera agudesa i fins aparentment infantívola, es limitava a comentar la coincident llargada dels cognoms dels dos últims meteòrics sants Escrivà i Maravilles. De tot aquest esverament eclesial, als confessants de peu no ens ha pas tret la son. Si les altes jerarquies es creuen que qui calla assenteix, els recomano que baixin dels núvols. El poble fidel ja està immunitzat d'aquesta alta productivitat de sants per a tots els gustos.
Amic, almenys jo estic amb tu. M'agafo amb "la veritat us farà lliures".

Dr. Antoni Gendrau i Tuyet
Berga

---------------------------

24-06-03

Mn. Huguet, Francesc Balcells i Antoni Gendrau
Ens adherim solemnement als escrits d'en Francesc Balcells (AVUI, 18 de juny) i del Dr. Antoni Gendrau (AVUI, 19 de juny), ambdós a favor de Mn. Huguet, a la vegada que felicitem els autors d'ambdues bústies per la seva sinceritat i senzillesa en el redactat. A l'expressió evangèlica "la veritat us farà lliures", hi podríem afegir la dita popular "qui canta les veritats, perd les amistats". Ànims, Mn. Huguet!

Lectors assidus de Mn. Huguet
Navàs i rodalies

------------------------------

25-06-03
A favor d'una Església més evangèlica
Com a fill de l'Església de Solsona i amic de mossèn Jesús Huguet, vull manifestar-li el meu suport i apreci en aquests moments de tamborinada vers la seua persona.
Crec totalment fora de lloc la desautorització que fa el meu bisbe, Jaume Traserra, juntament amb el bisbe de Vic, aparegut al full diocesà de Solsona núm. 2957 de data 15 de juny, sobre l'article que mossèn Jesús Huguet va escriure al full diocesà de data 1 de juny.
Al meu parer la nota dels bisbes fa ben poc present la comprensió i caritat deguda vers un prevere diocesà d'una gran talla i estima, i que fa que no hagin actuat amb el carisma del bon pastor.
Quant a l'article de mossèn Huguet sobre les canonitzacions accelerades, el que allí s'exposa és compartit per molts cristians, fet que els senyors bisbes també deuen saber, altra cosa és si es tracta de fer mèrits davant del nunci i altres per si l'ocasió ho requereix.

Jaume Aligué i Escudé
Tàrrega (Urgell)

-------------------------

28-06-03
Xàldigues diocesanes
En el full diocesà, Solsona Vic, número 4.806 del dia 1 de juny, en l'última pàgina hi ha un article de col·laboració de mossèn Jesús Huguet que es compon de dos apartats ben diferenciats. En el primer fa referència als valors humans de mossèn Josep M. Vidal i Aunós, el qual va ser rector de la parròquia del Pi de Barcelona durant molts anys i que va morir el 22 d'abril d'enguany. En el segon apartat mossèn Huguet fa unes reflexions sobre la canonització de María de las Maravillas Pidal y Chico de Guzmán i de Josemaría Escrivà de Balaguer y Albàs. La qüestió és que la crítica a aquestes canonitzacions no ha agradat al bisbe de Solsona, monsenyor Jaume Traserra, per la qual cosa mossèn Huguet ha estat públicament desautoritzat.
Sr. bisbe, ho sento per vós, però de forma especial per la nostra religió. Jo i molts d'altres pensem que la llibertat d'expressió hauria de ser el mirall de qualsevol organització, i sobretot si aquesta és de caire religiós. No puc fer-hi més, Sr. bisbe! Estic al costat de mossèn Huguet pel que fa a l'article a què ens referim, però també en tants d'altres en els quals mossèn Huguet ens ha demostrat que és un gran defensor de la pàtria catalana.
Monsenyor, ho aprofito per dir-vos que en els últims dies hi ha hagut dos actes religiosos importants a la parròquia de Sant Pere de Berga, actes als quals vós no ens heu pogut acompanyar. L'un, la confirmació de feligresos, el dia 8, i l'altre, l'ofici solemne del Dijous de Corpus. Els dos actes van ser magnífics, Sr. bisbe.

Jordi Camps i Domènech
Berga

--------------------------

(4-7-03)

A Mn. Huguet
Gràcies per la seva finor i manera escaient de dir el que molts pensem sobre les "canonitzacions accelerades". Trobo lamentable la nota dels bisbes en el núm. següent del Full Diocesà, que ha contribuït que s'hi fes més esment. Si mirem les jerarquies ens fan caure l'ànima als peus, tret de rares excepcions. Sembla que fins i tot perden la diplomàcia que se'ls suposava. "Malgrat tot encara tenim comunitats fermes...", diu un comunicant. Crec sincerament que aquestes comunitats s'aguanten pels rectors i mossens de les parròquies que ens són més propers. En ells veiem un verdader esperit evangèlic, no de paraula, sinó en el seu fet quotidià. Són mereixedors de tota la nostra estima i consideració. Demano a Déu que no defalleixin.

J. Rovira
Roda de Ter

----------------------------------

(6-7-03)

Amb mossèn Jesús Huguet
He sabut que mossèn Jesús Huguet ha estat apartat del full diocesà de Solsona per un escrit en què criticava la visita del Papa i la canonització d'uns sants espanyols. Jo conec el capellà solsoní i puc donar fe de la seva extrema fidelitat a l'Església, que ha servit tota la vida amb amor i humilitat. Home d'un tarannà dialogant i, fins i tot, m'atreviria a dir tradicional (en el sentit més positiu del terme), per la fermesa de la seva fe té la gosadia de ser crític -com ho han estat molts sants, quan han cregut que determinades actuacions o opinions d'algun membre de l'Església s'aparten de l'Evangeli-. La crítica sempre és un servei, que s'hauria d'agrair i fomentar. I sobretot quan és constructiva, i encara més quan es fa en defensa d'uns valors que un creu evangèlics. Penso que el bisbe -que té tot el poder del món en una Església jeràrquicament tan poc democràtica- hauria d'estimular els seus sacerdots i feligresos a viure joiosament la llibertat dels fills de Déu. No endebades Jesús ens ha alliberat de la llei perquè puguem viure graciosament. Des de l'AVUI vull manifestar al bon amic que estic amb ell, i animar-lo en el testimoniatge de la seva fe.

Jaume P. Sayrach
Santa Coloma de Gramenet

6.- PREMSA: ARTICLE DE MN. BALLARIN

AVUI 22-06-03

Catúfols
J. M. Ballarín i Monset

Sovint, en els psalms, et trobes demanant que Déu enviï tota mena de malvestats als impius. Cada cop que m'hi trobo, hi faig un tall per dir: "Senyor, això jo no us ho demano". Tinc massa amics que hom classificaria d'impius i, quant a mi mateix, tinc més tirada a impiu que a piu.
Però hi ha el psalm 103, el de Déu pessebrista, que des de molt amunt estén l'envelat dels cels, marca fites a l'aigua, aferma la terra, dóna cau a les feristeles i fins ajuda els lleons a trobar teca viva. Pel que fa a l'home, li dóna la pluja per assaonar la terra que brota blat i oli, i vi que alegra el cor dels homes.
Tot és bell, però no m'estranya que més d'un de cap calent i passat de pietat, vegi Déu enrabiant-se amb aquests catúfols del món.
Començant per la que els diaris hi donen més lletra, el Barça és un catúfol de trenta mil milions, deu zeros a la dreta, no sé si de peles, que malament rai, o d'euros que malament sense remei. Sigui com sigui, ves quin botifarrer ens fiarà les llonganisses per lligar-hi els gossos.
Sense comptar que potser els gossos se'ns menjaran les llonganisses, el Barça ha esdevingut una entitat metafísica, on les llonganisses, a desgràcia dels cans, són tan immaterials com els gols que no entren. Bé i no fem mals averanys, bon vent i barca nova.
Baixant a tocar terra, sense cap glòria metafísica, el galliner dels polítics continua a picossades de pollastrets. Ja han fet eleccions, si els hem de creure, tots han guanyat, però ara som a veure qui té més bon bec i bons esperons per treure'n algun gra de blat de moro.
Ep, em reca parlar així de la política, però només parlo dels pollastrets i no em demaneu més explicacions.
He fet aquests tocs a dues menes de catúfols per arribar a l'església.
I no dic que Déu n'hi do perquè Déu no en té cap mena de culpa.
Déu, Senyor de pau, no fa catúfols.
Els d'ací baix en sabem prou perquè ni ens calgui el dimoni.
Més val que em senyi abans de ventar-les.
Ja m'he senyat, les vento.
No en sé gran cosa, però diu que d'enllà de la mar oceana, ens ha arribat una legió de legionaris d'allò més de la crosta. Diu que fins tenen algun ministre del seu coll per allà Navalcanero. L'aital ministre, com diuen, enm fa tota la ganya i no té res de ruc.
Més ençà, dic més ençà, hi ha els de l'Opus. Déu meu és el primer cop que escric obertament aquest nom. Però un dia o altre havia de ser. D'entre els altíssims monsenyors fins a algun rectoret tronat, els trobes arreu. Més aviat, però, entre la gent prou sàvia per saber-ne del més gros dels catúfols, el de l'economia. No cal dir que per a aquesta bona gent jo no sóc més que un barret de rialles, capellà sense gec i sense collet amb matrícula.
Ja no sé si més ençà o més enllà, hi ha la colla de seny demanant calma i serenitat als qui desboten, jo diria que amb les seves raons, contra la carcúndia eclesiàstica que, ingenus com són, creien esbandida amb el Concili Vaticà II.
A l'altre cap, també amb els seus anatemes contra la carcúndia, clamen els qui es confessen marxistes però no comunistes. Confesso que no sé com s'ho fan per tallar tan fi separant la cotna de la cansalada.
Avui per avui, l'església també sembla un catúfol.
A la casa del Senyor hi ha tot de capelletes, cada una amb el seu sant, que s'haurien d'obrir entenent que l'església és universal, tant que també n'ensaca molts que no som del seu coll.
I ves per on, els únics que tenim vocació descaradament universal som els de la clericalla pelada. Déu ens faci entendre tot bitxo, és el nostre carisma, que diria un savi.
No estranyi, doncs, que entre d'altres, voldríem fet sant el més nostre, vull dir Joan XXIII. De fet, ja canonitzat pel poble, com passava als vells dies.
He fet el tomb sencer, torno al psalm 103.
Déu ha fet un envelat de món per als homes, la seva justícia ens hauria de menysprear per pollastrets, però el seu infinit bon humor ens guaita ficats en un envelat de festa major fent el pallasso.
Amb el Fill fet Home.
Botons

7.- PREMSA: ARTICLE DE SALVADOR CARDÚS

Bisbes d'aquí, bisbes d'allà (AVUI, 11-7-03)

Salvador Cardús i Ros

En articles anteriors -els darrers, I si no és qüestió de bisbes?, del 16 de novembre del 2001 i, indirectament, a Volem bisbes bascos, del 7 de juny del 2002- ja sostenia la meva opinió sobre la qüestió dels relleus en l'episcopat català i les demandes de catalanitat. Després, les coses han anat tant pel pedregar que he preferit no fer-hi sang i veure-les passar amb tristesa perquè sembla que, per posar remei a alguns problemes greus, caldrà que l'Església catalana realment toqui fons. Per bé que -sóc com el porter de l'Alcoià- també conservo la confiança i l'optimisme pel fet que el fons del fons ja és molt a prop i, per tant, també el remei.
Les successions dels bisbes Jaume Camprodon a Girona i Antoni Deig a Solsona van anar com era previst, i els nous bisbes Soler Perdigó i Jaume Traserra, amb murrieria l'un i amb poca traça l'altre -respectivament, i tot dit amb suavitat evangèlica-, van prendre possessió, més que dels bisbats, dels càrrecs. El primer, després d'alguns entrebancs, ha aconseguit ser informativament invisible, que ja és tot un èxit. El segon -diuen els meus tam-tam en la fe- encara no resignat a ser titular d'un bisbat modest i amb les ambicions personals per satisfer amb urgència, ha estat un destraler de l'anterior obra realitzada col·lectivament sota el guiatge del bisbe Deig -el lema del qual era aquell genial "fer, fer fer i deixar fer"- i darrerament, a més, s'ha convertit en un censor violent davant de qualsevol pensament diocesà que pogués entelar les seves apetències d'ascens. El reny a mossèn Jesús Huguet de Solsona, un home savi i bo, per haver dit amb intel·ligència i cordialitat allò que tots pensem d'algunes canonitzacions -en uns termes més descarats, per cert-, per fer servir una expressió popular, no té perdó de Déu. Gairebé entendreix veure uns bisbes tan pobrament humans, valga'm Déu!
La resta de moviments encara han afegit més grisor a un panorama que mai no havia deixat de ser en blanc i negre, i a cada relleu s'ha aconseguit allò tan dramàtic de fer enyorar l'anterior. Si el criteri persisteix, cosa d'esperar en una institució bimil·lenària a qui costa de modificar cap norma a un ritme que permetés notar que el canvi s'ha produït, a Barcelona hi ha raons per posar-se a tremolar. A més, sembla que l'equip actual de bisbes d'aquí -ara em posaré amb això de la campanya dels d'aquí- no convida Deig i Camprodon a les reunions de la pseudoconferència episcopal catalana ni com a oients, en una decisió emparada en una tradició de fa quatre dies, qui sap si per evitar que es noti el contrast entre l'abans i l'ara, o simplement perquè creuen que el seny dels seus antecessors seria una càrrega massa gran de suportar. I a això, afegiu-hi la mort sobtada del bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, que, vistos els temps que corren, podria acabar passant per un catalanista radical. O, en sentit contrari, preneu nota d'un País Valencià que eclesiàsticament segueix sent un planter inesgotable d'exportació de reaccionarisme catòlic disposat a "ofrendar nuevas glorias" a l'Església espanyola, aquella que el nou bisbe de Vic no ha tingut temps de saber que, tot i no constar ni al Nou ni a l'Antic Testament, sí que existeix. Les coses sempre poden anar pitjor -en algunes institucions, també en les polítiques, sembla que això ha acabat sent un fonament sòlid de confiança en el present i de santa resignació-, de manera que si allò que dibuixava el bisbe Antoni Deig a Prada de Conflent, a la Universitat Catalana d'Estiu d'ara fa una dotzena d'anys, podia semblar una utopia engrescadora -la necessitat d'una reestructuració de l'Església dels Països Catalans, passant per una Conferència Episcopal Catalana-, si ara ho tornés a dir semblaria, directament, una presa de pèl. La utopia del bisbe Deig, la Conferència Episcopal Catalana i, després, la celebració d'un concili propi amb conseqüències revigoritzadores, hauran estat les dues darreres esperances frustrades de l'Església catalana del segle XX. Sort que ens queda tot el XXI per endavant!
Però ara mateix tenim al damunt la successió del cardenal Ricard Maria Carles, que ja es veu a venir que no tindrà un desenllaç semblant al de les eleccions del Barça. I els sectors avançats de l'Església catalana més al cas de les amenaces que s'intueixen -això sí, totalment secretes- han desempolsegat la vella campanya Volem bisbes catalans del 1966, que, com la majoria de grans campanyes del país, aconsegueixen mobilitzar-nos a tots, passar llista per veure que no hi falta ningú i, sobretot, plegats, aguantar millor la nova derrota. Aquella tampoc no va evitar que fos bisbe Marcelo González. Ara, però, no anava bé repetir l'eslògan, perquè el que és a punt de caure al damunt és un bisbe valencià, per a alguns català a tots els efectes. I, com a mal menor -realment, no sé si gaire menor-, sembla que s'ha volgut impulsar l'arribada a Barcelona de l'actual bisbe de Tarragona, Martínez Sistach. Com dir-ne, d'això? Doncs un "bisbe d'aquí". Tan d'aquí com el nou bisbe de Vic, Romà Casanova, encara que quan se li demana si sap on és "aquí", diu que Catalunya no surt a l'Evangeli. O tan d'aquí com tots els que saben que els guardaagulles que els han d'encarrilar per les vies ràpides que porten a Roma o que t'arraconen a les vies mortes són sempre d'allà, i que és amb els d'allà, doncs, que cal ser dòcil.
Ras i curt: que si hem de tenir bisbes d'aquí però que facin la gara-gara als d'allà, gairebé prefereixo estalviar-me l'espectacle. O que siguin directament d'allà, o bé que ens en portin un de bo, sigui d'on sigui. Un bon bisbe romà, o un bon bisbe del planter basc, si voleu. Si són bons bisbes, si compleixen tots els certificats de garantia evangèlica, no cal tenir cap mena de por: seran més d'aquí que alguns que, havent nascut aquí, no passen de ser de prop.

Salvador Cardús i Ros. Sociòleg
salvador.cardus@uab.es

8.- CARTA AL BISBE (Cetelsis, juny del 2003)

Davant la injusta i desmesurada reacció del nostre Bisbe, arran de l'article "Canonitzacions accelerades", de mossèn Jesús Huguet al Full Diocesà de data 1 de juny de 2003 (que comporta, fins i tot, la prohibició de tornar-hi a escriure) i atès que no tenim cap altre mitjà per a manifestar el nostre desacord (al Full i a la revista Solc no se'ns permet), donem a conèixer la nostra inquietud a través d'aquest setmanari, en el següent document. (Si algú comparteix aquest mateix sentiment i s'hi vol adherir, es pot posar en contacte amb qualsevol de nosaltres).

                                                                     Solsona, 20 de juny de 2003

Sr. Bisbe Jaume Traserra,

Els qui signem aquestes ratlles som solsonins, alguns compromesos amb l’Església, altres que ens sentim creients tot i que no freqüentem molt la pràctica religiosa, però que, malgrat tot, les coses de l’Església ens les sentim nostres i, a tots,  ens dolen certs fets.

En el Full Diocesà  de data 15 de juny de 2003, la nota que, junt amb el Sr. Bisbe de Vic, heu publicat sobre la “xàldiga”  de Mn. Huguet referent a canonitzacions accelerades, la considerem desencertada. Sr. Bisbe, som molts els cristians  e pensem com Mn. Jesús que certes canonitzacions són totalment desafortunades.

Ens dieu, al publicar la nota desautoritzant a Mn. Jesús, que els motius   són “la necessària orientació dels nostres fidels  i la filial reverència deguda al Sant Pare”. Amb aquestes paraules deixeu clar que en l’Església no pot haver-hi cap crítica i que el què voleu són cristians silenciosos, anyells submisos, en definitiva: laics sempre menors d'edat.

Havíem somniat que l’Església podia ser un espai de diàleg i corresponsabilitat. El diàleg, des que vostè és al davant de la diòcesi, no ha estat la tònica general. Les decisions les pren vostè, comptant només amb unes poques persones que li diuen “amén" i mai li qüestionen cap decisió. La corresponsabilitat dins l’Església de Solsona s’ha esvaït. El Concili Català i l’Assemblea Diocesana, celebrada fa cinc anys, feren renéixer il·lusions de caminar cap a una església on tots ens hi poguéssim sentir com en família, on es pogués parlar de tot.

Vostè vol imposar-nos un estil d’Església on l’únic important és la  doctrina i el compliment de la llei. Les seves decisions han estat, moltes vegades, desfasades, inoportunes i poc evangèliques.

Lamentem que l’exercici del seu ministeri episcopal s’assembli més al d’un senyor feudal que al d’un pastor, germà o amic. El diàleg amb vostè és difícil. La distància amb el poble (tenim la sensació que també amb els capellans) cada dia és més abismal. Constatem que cada vegada són  més les persones que s’allunyen del tipus de celebracions litúrgiques que heu instaurat a la Catedral.

Sr. Bisbe, amb consideració  però també amb ànim de crítica responsable, li fem arribar la nostra queixa i el nostre disgust. Creiem que la seva nota sobre la “xàldiga” de Mn. Jesús ha estat la gota que ha fet vessar el got, que al llarg dels quasi dos anys,  vostè d’una manera reiterada ha anat omplint.

Us voldríem veure un bisbe senzill, proper a la gent, sense tantes alteses senyorials. Per l’Evangeli que ens heu d’anunciar us demanem que visqueu aquelles actituds de misericòrdia, comprensió, bondat, diàleg......que brollen de la Bona Nova de Jesús.

Amb respecte, uns cristians de Solsona que estem al costat de Mn. Jesús.

Xavier Jounou i Bajo - Ma. Claustre  Segués i Pla - Ma. Àngels Piñol i Mateu - Montserrat Casas i Rovira - Valentina Coromines i Balletbò - Ramon Segués i Segués - Maria Coromines i Balletbò - Ma. Claustre Pla i Vilamosa - Carme Viladrich i Gilibets - Isabel Roca i Guitart  - Albert Serra i Calvo - Joan Mas i Pujol - Rosa Cases i Grau - Núria Casserras i Vilalta - Ramon Passada i Clotet - Ramon Gualdo i Montanyà  - Montserrat Rovira i Serra - Jordi Serra i Roig - Ma. Claustre Casserras i Vilalta - Marta Cases i Grau - Montserrat Jounou i Cardona - Montserrat Mas i Pujol - Joaquim Fernández i Solà - Pura Jounou i Cardona - Eduard Tamames i Font - Carme Joval i Solanes - Joan Rafart i Capdevila - Lurdes Viladrich i Gilibets-  Ma. Carme Bajo i Vilalta - Carme Barcons i Clotet - Montserrat Viladomat i Pla - Francesca Pla I Vilamosa - Teresa Valero i Melgosa - Família Montanyà i Vilalta - Dolors Bosch i Canal - Raquel Jounou i Bajo - Alba Jané i Pujol - Teresa Porredon - Mercè Solé i Auguets - Eva Jané i Pujol - Jaume Xandri i Solé - Jaume Porredon i Vidal - Florinda Alsina i Pujol - Rossend Mujal i Alsina - Anna Mujal i Colilles - Rosa Colilles i Solé - Adelina Tripiana i Barniol - Ramon Besora i Canal - Carme Cusí Piera - Eduard Tripiana i Ramonet - Rosalia Serra i Muntal - Salvi Nofrarias i Bellvehí – Ma. Mar Bantolra i Riba – Toni Fernández i Solà - Pilar Baraldés i Colilles - Jordi Baraldés i Grau - Ramona Colilles i Puit.